T'ho creus?

Conte de Nadal

JOSEP MARIA BALLARÍN / CAPELLÀ I ESCRIPTOR

Pobra mossa, filla d'un parell de lletraferits, que li encolomaren el nom d'Afrodita, escapçat Afro. La noia va espigar-se i granar en no sé quines escoles d'enllà i ençà, el fet és que va entrar a la vida com un fuet. Surt al diari i a la televisió.

Per contrast, el xicot arrossegava la vergonya de dir-se ni més ni menys que Joan, i Joan li deien. Va ser un cap de brot a Esade, va anar a parar a la Caixa i, empalmant amb la noble raça dels pixatinters, esdevingué un petjatecles de primera. No tenia raça d'executiu, no era agressiu.

A la vida dels homes, vulgues que no, hi ha més misteris que bolets al bosc. N'és un que aquell parell es posessin a viure junts. I més. Al cap de poc l'Afro era prenys. I així va néixer el Mick, honorat amb el nom del Jackson. No fou, però, cap miracle, ja hi podíeu comptar, quan el marrec encara no caminava els pares van separar-se.

Amicalment, això sí, tan amicalment que el pobre pixallits va anar rebotant de pare a mare i de mare a pare a mans de cangurs. Per fer cau i ronda va tombar a mans de la Llumi. Lluminària de nom sencer, una d'aquestes mestres que ensenyen l'esquema corporal al viu.

Per Nadal, la Llumi féu pessebre a l'escola. Ep. Sense cova, ni angelets, ni pastors, ni res de missa. Les figures eren el Che Guevara, el Ghandi, el Mandela i els Beatles (en aquesta la Llumi era antiquada). Però a llaor de la tradició, en el lloc més vistent hi havia el caganer. No penseu mal. El Mick va trobar que allò feia "maco".

Però el minyó tenia una amistat perillosa. Al replà de son pare hi vivia donya Remigia, mestra de la vella escola. Va ensenyar el seu pessebre al minyonet. Parlant-li de com Déu havia fet el món com ella feia pessebre, de com Déu va fer-se Home en el si d'una Verge protegida per un tal Josep. I ves que Déu va néixer en una cova de pobrissalla, voltat a cantades d'àngels amb pastors i ofrenes de reis vinguts de lluny.

El Mick era un minyonet assenyat. Sabia que això de Déu és una falòrnia, i més ho són les contalles de Nadal. Aquelles contalles tan boniques, tan boniques de donya Remigia.

Llàstima que no fossin veritat.

fonthttp://paper.avui.cat/article/dialeg/180422/conte/nadal.html